L’Eixample, un pla envoltat de polèmica

L’ampliació urbana de Barcelona al segle XIX, que va donar lloc al cèlebre “Eixample”, va estar envoltada de circumstàncies socials i polítiques importants. Es van materialitzar en el disseny de La Carboneria i la van convertir en un dels testimonis més fidedignes del moment històric que vivia Barcelona, en plena transformació per esdevenir la ciutat moderna que coneixem avui en dia.

Damunt la taula, hi havia dos plans urbanístics: per una banda, el disseny radial de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, amb un plantejament que posava l’èmfasi en els espais simbòlics i en la separació entre classes socials; per l’altra, el disseny d’Ildefons Cerdà, enginyer i polític progressista, que va oferir un plantejament més igualitari i pensat per al benestar de tothom.

Es va trigar anys a decidir quin era el millor pla urbanístic per a la ciutat i a implementar el Pla Cerdà. Mentre no es decidien, Narcís Tarragó Alexandri volia construir un edifici residencial en el terreny on avui s’aixeca La Carboneria. El Camí de Ronda resseguia la muralla defensiva pel costat i passava de ple pel terreny d’Alexandri. Per tant, el disseny arquitectònic de l’edifici es va veure sobretot influït per la incertesa de quin pla s’acabaria executant: el disseny d’illes de cases de Cerdà, que deixava soterrat el Camí de Ronda; o bé el pla de Rovira i Trias, que preveia crear un nou i important passeig que vorejava tot el Camí de Ronda.

La Carboneria, enmig de la polèmica

Narcís Tarragó Alexandri va haver de trobar una solució arquitectònica a aquest dilema si no volia esperar indefinidament la decisió de les institucions. La resposta va ser un disseny que no es tornaria a repetir a l’Eixample, amb dues façanes diferenciades: una de principal a la cruïlla o xamfrà de tots dos carrers, i una altra encarada a l’antic Camí de Ronda i al passeig proposat. D’aquesta manera, La Carboneria es podria començar a construir independentment del pla urbanístic que s’acabés executant.

Aquesta solució va tenir dues conseqüències clau. Per una banda, va reduir considerablement les dimensions del projecte. Així, La Carboneria es va edificar amb 8 metres d’amplada davant de la mitjana de 20-23 metres de l’Eixample, i el va convertir probablement en l’edifici més estret d’aquest conegut districte. Per l’altra, el disseny arquitectònic va aportar un augment de l’entrada de llum natural als pisos amb l’increment del nombre de finestres. Finalment, però, la façana que donava a l’antic camí de Ronda va quedar finalment «oculta» amb la implementació del disseny d’illes de cases de Cerdà.

Anys de decadència i renaixement/span>

No es tenen gaires notícies de l’edifici al llarg de la primera meitat del segle XX, tret que l’empresa carbonera —que n’era propietària i que li havia donat el nom popular de La Carboneria— va tancar el negoci als anys cinquanta. En les següents dècades, el caràcter històric de l’edifici va caure a poc a poc en l’oblit, i fins i tot se’n va plantejar la demolició completa.

Entre els anys 2008 i 2014, va ser un centre social autogestionat. Posteriorment, es va tancar i va canviar de propietari en diverses ocasions, donant pas a anys d’abandonament i deteriorament amb el consegüent impacte negatiu per al barri.

El 2015, el ple municipal va acordar declarar l’edifici bé d’interès urbanístic, per la seva singularitat arquitectònica i el seu alt valor històric.
Al cap de dos anys, Lesing LWP Spain SL va adquirir La Carboneria amb l’objectiu de restaurar-la, retornar-li el seu valor històric únic i afavorir així la recuperació del teixit social i urbanístic d’aquesta zona de l’Eixample.